Trobem explanada la Doctrina del Cos Místic de Crist a la carta als Romans (12,5), St. Pau deia, referint-se al conjunt dels seguidors del Crist: “Així com en un cos tenim molts membres i cap membre té la mateixa funció, així nosaltres, siguent molts ( literalment els molts, és a dir, tots els qui formem aqueixa multitud en unitat compacta, orgànica i vital, comparable a la del cos humà) formem un sol cos en Crist, essent cadascun de nosaltres membre en correlació amb els altres.”, la qual cosa significa que cada membre del Cos Místic està ordenat a configurar amb els altres un tot homogeni i variat, igual com els membres vius que configuren el cos humà.

També explana St. Pau la Doctrina del Cos Místic a la primera carta als Corintis (12), la qual ens diu que ningú pot negar el Crist si té l’Esperit Sant, com tampoc confessar el Crist sense el mateix Esperit, perquè “En un sol Esperit tots nosaltres hem estat batejats per a formar un sol cos.. i tots hem begut del mateix Esperit.”, i l’Apòstol conclou: “Cap membre digui que no forma part del cos...” , ja que som membres que compartim amb els altres, segons l’encertada comparança amb el nostre propi cos, en el qual “Quan un membre es dol, tots els altres se’n ressenten i concorren a remeiar el seu mal”. Ample és el cor de l’home i la caritat ha d’anar creixent, com un riu esplèndid que s’eixampla a mesura que avança... fins a perdre’s en el mar.

Podem constatar que el nostre cos, on habita l’ànima, està format per diversos membres amb funcions específiques i en unitat harmònica, constituint un organisme únic en el seu gènere.

És fàcil copsar en nosaltres certes activitats que actuen pel seu compte, amb independència del nostre voler i obrar, com per exemple, créixer, respirar, digerir... Altres accions les realitzem amb el nostre poder i voler, com escriure, llegir, pensar... Podem, doncs, distingir un conjunt d’accions que s’agrupen segons una determinada jerarquia. Entre totes elles, sens dubte, les més importants són les que exercim amb les nostres facultats, denominades superiors, com són pensar, jutjar, estimar... les quals ens eleven sobre qualsevol altra espècie vivent i sensible. Som éssers dotats de capacitats espirituals.

Un altre grup d’activitats que experimentem en nosaltres tenen lloc més a la perifèria i en relació més directa amb el món exterior. Són les sensacions o coneixements sensitius que, malgrat percebre’ls en un mateix subjecte espiritual, formen part d’un sistema inferior i aquests són veure, sentir, gustar... que ens apropen a la resta dels éssers sensitius.

Les funcions exclusivament fisiològiques, com la circulació de la sang, el metabolisme en general... s’escapen de la nostra consciència i actuen per compte propi, bé que amb la pròpia conducta i en unitat i connexió de tot l’ésser és possible alterar el seu curs i normal desenvolupament. Aquestes operacions independents ens assimilen a allò que denominem regne vegetal.

Si volguéssim donar una prioritat de localització als tres graus que acabem d’esmentar, relacionant cadascun d’ells amb una part del cos, sens dubte donaríem la prioritat al cap, amb la seu cerebral. A la part superior del tronc li reservaríem el centre de l’emotivitat i sensibilitat, per la repercussió que tenen en el cor; i a la part inferior li assignaríem les funcions de manteniment i conservació, en les quals preval el concepte de vegetativitat.

Quedarien al marge els membres superiors, els braços, i els membres inferiors, les cames. Ni uns ni altres són, estrictament parlant, indispensables per a la vida del cos, però sí que ho són per a la seva integritat i funcionalitat. Els superiors els esmercem, preferentment, per obrar. Els inferiors per desplaçar-nos i comunicar-nos. Existeix preeminència dels primers que hem parlat sobre aquests.

Hem establert una gradació, basada en una apreciació generalitzada, no en una concepció científica de rigorós criteri. Racionalitat o espiritualitat, emotivitat o sensibilitat i vegetativitat són graus que alguns filòsofs anomenen graus metafísics, perquè assenyalen tres categories de fenòmens amb seu en el complex psicosomàtic. Són també continguts de valor immanent, és adir, que formen un conjunt dins un sol ésser viu, en oposició a les operacions externes que són d’acció transeünt, figurades pels membres superiors i inferiors del cos humà.

Convindrà assenyalar que el Pròleg anuncia palesament que la doctrina que exposa la Santa Regla es fonamenta tota sobre el concepte de l’obediència sobrenatural.

“A tu m’adreço, qualsevulla que siguis que et decideixes a emprar les glorioses i molt poderoses armes de l’obediència.”, ens diu St. Benet. Per a ell l’obediència està a la base de tota l’estructura espiritual del Cos Místic Monàstic que es proposa instaurar. I ho remarca ben bé: “Mitjançant la renúncia de les pròpies voluntats”. I perquè no en quedi dubte segueix dient: “Amb el desig de servir a les files de l’autèntic Rei, Crist, el Senyor.” i per l’únic camí: “Perquè retornis per les penalitats de l’obediència”. Militar a les files del Crist és servir sota la senyera de la creu, pel camí costerut de l’obediència que Crist va recórrer per amor a Déu i a l’home.

Aquesta és l’escola d’art espiritual que es proposa instaurar St. Benet: fer monjos perfectes mitjançant l’obediència i imitant a Crist. La perfecta obediència implica complir els manaments, practicar els consells evangèlics i sotmetre’s a les ordenances dels legítims representants de Déu. És, en resum, el compliment de la voluntat de Déu amb la major perfecció. I tal com ho indica la pròpia significació de la paraula obediència, tant en llatí, com en grec, com en hebreu, el mot significa oïda atenta i sotmesa, sotmetre’s a la veu que mana, amb referència a Déu, al Pare celestial, per amor al qual obeïm fins a la més lleu insinuació de la seva santa voluntat.

Però no és cosa fàcil, com ara veurem, distingir sempre i acollir amb facilitat la divina inspiració, ni, a voltes, conèixer quina és la voluntat de Déu. És per això que és necessari l’erecció d’una escola que ens ensenyi aquest art espiritual. L’obediència és tan indispensable, ens diu el Pròleg, perquè és del tot necessària per arribar a la santedat. Tan sols amb ella es correrà, a la fi, pel camí dels manaments divins, gràcies a la inefable dolcesa de l’amor de Déu.

Declarat i establert aquest motiu sobrenatural del Cos Místic Monàstic, passa a les funcions vitals i a les seves operacions pròpies, començant per la més noble, l’espiritual; a tal fi, ordena l’Ofici Diví, pel qual els monjos s’uneixen a Crist per l’Esperit en una sola lloança al Pare (estatuïnt el tribut mínim d’un salteri setmanal); en tant que quan a Cos, que consta d’òrgans i membres, és orgànic, per tant, regula la relació vital i sensible dels membres; i per tal com està constituït en l’ordre temporal, vivent i necessitat de les coses temporals, n’ordena l’ús amb veritable esperit evangèlic de pobresa. Així queda enllestit tot el que es refereix a l’ésser del Cos Místic, i es passa a considerar-ne els actes: l’obrar, que se seguirà com a conseqüència natural del seu ésser, primerament dintre del clos del monestir, operant els actes propis del Cos Monàstic, i després, en relació amb l’exterior, puix que es troba comunicant per necessitat amb ell.

Heus aquí un ordre sorprenentment lògic: sobrenatural, espiritual, orgànic, vivent, operant i comunicant.