970: La
nostra Història comença l’any 989 on trobem
un document de venda, per 300 sous, de la muntanya de l’Hort
, amb la Capella de Sta. Maria.Salta
a la nostra curiositat pensar, i què hi feia una Capella
a Sta. Maria en el massís rocós de Lord? La tradició
popular i pietosa, que no la Història, ens respon que la
causa va ser la trobada miraculosa d’una imatge de la Verge
per part d’un bou, qui va estar gratant el terra amb la
pota i bramant, per tres dies consecutius, per fer descobrir al
pastor una cova soterrada, on hi havia una bella imatge de Sta.
Maria.La
notícia, proclamada amb l’autoritat del Prior de
St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per
tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la
Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i
venerar a tan majestuosa veïna seva que, com tresor amagat
honrava les seves terres.No
van trigar a construir un altar on col·locar la imatge
trobada i tot seguit una petita capella d’una sola nau.
La petició fervorosa del poble davant el comte d’Urgell,
propietari dels terrenys, i la desinteressada col·laboració
de les gents en la construcció, va permetre parlar de la
primera església dedicada a la Verge de Lord. Poc després
es deuria construir una casa, doncs ve citada a l’esmentada
venda del 989.
L’increment en els segles següents a la devoció
a la Verge Bruna de Lord es veu reflexat en les donacions i beneficis
que consten en registre. Cases i terrenys colindants passen, com
a donació, a ser propietats del Santuari.
També l’afluència de devots i pelegrins deuria
ser considerable, doncs al S. XIV se’ns parla que als capellans
del Santuari se’ls denomina “administradors”.
En aquest temps encara no existia la Diòcesi de Solsona,
Lord estava sota el vast territori de la Diòcesi d’Urgell,
malgrat això hi havia “capellans”, cosa que
indica que la “feina” litúrgica i espiritual
reclamava ser atesa per un o més clergues, i si se’ls
denomina “administradors” és que també
deurien tenir que fer més de quatre números.
El potencial econòmic del Santuari al S. XV sembla que
era el suficientment fort com per a pensar en la construcció
d’un nou temple, fóra el segon que tenia la Verge.
La seva descripció la trobem en el llibre del Sr. Coromines,
ens diu: “era d’una sola nau, amb sis altars laterals,
tres a cada costat. La imatge de la Mare de Déu presidia
al fons de l’altar major, des d’una magnífica
fornícula situada al mig del retaule. Aquest retaule contenia
també deu imatges daurades i cinc quadres a l’oli
amb representacions bíbliques”. Corrien
temps de pau a finals del S.XV i per tant de prosperitat i se’n
va beneficiar el Santuari amb nombrosos donatius.
A finals del S.XVI el Rey Felip II demana a Roma la creació
d’una nova Diòcesi, la de Solsona, doncs la d’Urgell
és massa vasta per a poder controlar la penetració
del protestantisme en el seu Regne.
Abans, però, d’aquest fet se’n produeix un
altre de notable. L’any 1587 es fa càrrec del Santuari
una Comunitat de PP. Dominics.
No coneixem els motius que portaren als dominics dalt la Mola,
potser servir de baluard fronterer contra l’amenaça
protestant? No ho sabem, el que sí és cert que va
ser un temps de benedicció pel Santuari, tant espiritual
com material.
Cada dia, en el temple, es cantaven els goigs i la Salve després
del St. Rosari. I les Completes, els dissabtes i vigílies
de les festes de la Mare de Déu eren cantades. A més
de la predicació de la paraula de Déu i regularitat
de les funcions que sols una Comunitat religiosa pot donar.
En l’aspecte material es van acabar algunes capelles laterals
de l’església i es van renovar part de les parets
exteriors, sens oblidar la recopilació exhaustiva que van
fer dels papers i documentació que fins aleshores posseïa
el Santuari.
1634: Malauradament
l’any 1634 el Superior dels PP. Dominics presenta els comptes
generals al Prior de St. Llorenç i un inventari de tot
el que hi havia al Santuari, donant per conclosa la seva estança
a Lord. Hi van passar 47 anys.
Inventaris posteriors a aquesta data ens revelen que l’església
del Santuari posseïa objectes de valor, respecte a calzes,
ornaments, mantells de la Verge, creus processionals... àdhuc
un petit orgue, el que fa pensar en la bona administració
i cura que varen tenir els dominics.
Poc després de concloure aquesta etapa un altre Pare Predicador
s’enfila fins a la Mola, és el famós P. Camós,
escriptor del llibre “Jardín de María plantado
en el principado de Cataluña”, compendi del seu llarg
pelegrinatge per tots els santuaris marians de Catalunya. Visita
i pren nota del que troba i li expliquen a cada santuari.
La seva valuosa descripció ens informa de com estava el
Santuari de Lord pocs anys després de la sortida dels dominics.
Sembla que poques coses han canviat, tret del que en aquell moment
residien al Santuari dos sacerdots, que continuaven la tradició
de cantar la Salve, els goigs i les lletanies de la Verge després
del St. Rosari. Pensem que només havien passat de 15 a
20 anys des que havia marxat la comunitat religiosa.Quan
arriba el S.XVIII hem de parlar del segle d’or del Santuari.
Deixes de quantioses herències, rèdits elevats,
fins a 100.000 rals en un any, adquisició de terrenys,
es compra una casa a St. Llorenç. Unes abundoses collites
i els extensos drets de pastura per a animals, acabaven d’arrodonir
una situació bona per sí mateixa.
Altra mostra ens la dóna les 350 a 400 misses que es deien
a l’any. Vendes de medalles que en molts anys van superar
els 470 rals i unes almoines anuals que en alguns casos passaven
de 588 lliures catalanes.
1785: Es
va tornar a repetir la història del S. XV. Es va pensar
de fer un temple més digne, més espaiós,
més acord amb l’afluència de fidels que pujaven
a venerar la Verge.
Les obres comencen el 1785 i al 1792 es rematava el sumptuós
cambril de la Verge; a l’any següent s’acaben
els claustres i la cisterna de la casa.
Josep Coromines ens torna a fer la descripció del temple:
“L’església era de tres naus. Tenia sis altars
laterals, tres per banda, com l’anterior. Els retaules eren
els de l’església antiga, més un o dos nous
de trinca. La sagristia al darrera del retaule i a sobre el cambril
de la Verge ornamentat amb tota excel·lència, amb
un cimbori que deixava passar llum abundosa. Nou mil pans d’or
i dos mil de plata es van utilitzar per al cambril i estava adornat
amb quadres i pintures d’acreditats artistes de Vic i Olot”.
Era el tercer temple que tenia la Mare de Déu de Lord i
sens dubte el de més relleu.
Ben aviat negres nuvolades van començar a cobrir els cels,
no tan sols els d’aquesta Comarca, sinó els de tota
Europa.
Just
començat el S.XIX un nou poder s’establia a França,
bressol de moviments polítics, socials i culturals que
transformarien la Història contemporània, i aquest
nou poder, personificat en la figura de Napoleó, estendria
per tot el continent el seu insaciable desig de domini, sembrant
les terres i les consciències de sang, mort i desolació. Ni
l’aïllament geogràfic del Santuari va evitar
que la guerra del Francès arribés fins als seus
murs. Diuen els documents que el 21 d’octubre de 1810 les
forces gavatxes del general Macdonald, després d’haver
sofert un fort revés a mans dels cardonins, s’encaminaren
cap al Santuari de l’Hort, on van saber que hi havia molt
que pillar, i no tant perquè pensessin trobar molta riquesa
del propi Santuari, sinó perquè es van assabentar
que “los del terreno havien retirada molta cosa a la muntanya
i molt bestiar” .Segons
ens explica J. Coromines i citant persones ben informades, “la
intenció de les tropes invasores era la de incendiar el
Santuari, però sorpresos al trobar tanta magnificència
a la punta d’una roca i com que no van trobar la menor resistència,
van respectar els edificis, emportant-se’n tot el que de
valor van trobar”. En aquell mateix any el govern, amb l’excusa dels cabals
de guerra, es va incautar de la meitat de les joies i objectes
de plata, tant del temple com de la casa del Santuari.
1812: Al
1812 el Santuari és destinat a presó de guerra.
1821: Del
1821 al 1823 pateix les conseqüències de la Guerra
dels Milicians; part de la casa va ser cremada.
1833: Al
1833, amb la mort del rei Ferran VII, s’engega la primera
guerra carlina, de tan funestos records pel recent inaugurat temple
de la Verge de Lord, doncs conclourien amb la total destrucció
del Santuari. Els fets es van produir de la següent manera.
1835: El
1835 els carlins van establir un hospital militar a l’Hort.
Les tropes liberals els van encerclar, però la dificultat
de l’escarpat accés fins al planell de la Mola els
hi va causar moltes baixes. Durant un mes es va poder aguantar
el setge que es va cloure fent-se escàpols els pocs supervivents
carlistes. Pocs dies després d’ocupat el Santuari
pel Coronel Niubó, fou incendiat i destruït fins als
fonaments. Per acabar-ho d’adobar l’Estat es va incautar
de tots els terrenys.
No se sap com, però sembla que en mig de tanta desgràcia,
es va poder salvar la imatge de la Verge, doncs tan sols 7 ó
8 anys després de la destrucció del Santuari trobem
la notícia que els devots de la Verge podien seguir venerant-la
en una capella pròpia a la parròquia de St. Llorenç.
Els anys passaven i la casa de la Mare seguia derruïda. Aquest
dol gemegava des del fons del cor dels seus fidels que veient
que els temps eren difícils i la pobresa s’estenia
per tota la Comarca, no pensaven en una recuperació prompta
del Santuari.Però
allò que és impossible per als homes no ho és
per a Déu. Vet aquí que el Sr. Esteve Monegal, persona,
pel que va demostrar, de gran pietat, va posar els seus recursos
econòmics, que no eren pocs, a disposició per a
començar la reconstrucció del Santuari.
Calia, primer de tot, recuperar els terrenys incautats per l’Estat,
cosa que es va fer i a no poc preu! El terreny estava recuperat
i els ànims dispostos, podien començar les obres
del que és avui el Santuari de Lord.
El Dr. J. Coromines, contemporani
d’aquests fets i molt probable testimoni ocular, ens narra
en unes pàgines emotives com i quin relleu va tenir la
festa de la col·locació de la primera pedra del
nou Santuari. Cal llegir-les amb la devoció que van ser
escrites per fer-se idea de la rellevància del moment,
amb presència de les autoritats civils i religioses i amb
una impressionant participació de tots els pobles de la
Comarca. Era el 19 d’agost de 1867.
1870: Tres
anys després, al 1870 i al mateix mes d’agost, va
quedar inaugurat el que és ara l’actual Santuari
amb una celebració del més solemne, amb el trasllat
de la imatge de la Verge des de la parròquia de St. Llorenç
fins a la seva Mola.
El nou temple, com l’anterior, constava de tres naus amb
4 i 3 capelles a cada costat, amb els seus corresponents altars.
El presbiteri, la sagristia i el cambril de la Verge es van construir
amb la mateixa disposició que el temple de 1785, encara
que el cambril és d’una sola peça. La orientació
del temple és la mateixa nort-sud. En aquestes dates hem de
col·locar el pas fugaç de l’Orde de la Trapa,
vinguda de França, exiliada per l’Estat francès,
i que va allotjar-se al nou Santuari tan sols per tres anys. Els
terrenys de la Mola no donaven el suficient per a la nombrosa
Comunitat de trapencs. No
es volia acomiadar el segle sense un nou infortuni, aquest sembla
produït per un llamp, que va incendiar el temple, principalment
el retaule. L’altar major va quedar completament calcinat
junt amb uns quadres de la paret i la Verge es va poder salvar
gràcies al coratge d’uns fidels que es van arriscar
a treure-la quan la imatge començava a cremar.
Al cap d’una any ja s’havien refet les destrosses
i al 1901 s’inaugurava un nou retaule i altar major.
Les dues precioses teles del pintor Lluís Masriera van
substituir, al 1929 les que s’havien cremat, quedant a banda
i banda del retaule, tal com avui es poden veure.
Fins al 1936 no trobem notícies dignes de menció.
Es en aquesta data quan la imatge de la Verge ha de ser treta
a corre cuita per uns devots seus, que la volien lliurar de la
destrucció per mans d’un grup de milicians.
Al no trobar la Verge en el seu cambril van arremetre contra les
imatges del retaule, St. Llorenç i St. Esteve que van cremar
a la plaça, junt amb els altars laterals. Després
d’aconseguir amb amenaces el lloc on havia estat amagada
la Verge, la van traslladar fins al museu de Solsona i després
va sortir rumb a França. Afortunadament no va passar la
frontera.
1939: L’any
1939 una comissió del Bisbat de Solsona es va dirigir al
poblet fronterer de Darnius (Girona) amb intenció de reconèixer
i recuperar objectes d’art expoliats a la diòcesi,
entre ells hi varen trobar la Mare de Déu de Lord, que
va ser traslladada, primer a Barcelona i després retornada
a la seva Mola.
La intenció del Sr. Monegal, recent reconstruït el
Santuari va ser instal·lar-hi una família de masovers
perquè donessin acollida als romeus i conreessin les terres
colindants, mentre que un clergue atendria la vessant espiritual.
Aquesta situació es va mantenir fins a la guerra del 1936,
després i sols durant alguns anys, va quedar atès
per una sola família que finalment va abandonar el Santuari,
quedant sota la custòdia del Rector de St. Llorenç,
però sense cap estadà fixe a la Mola.
El greuge de la inhabitació va anar colpint l’edificació
centenària del Santuari. De mica en mica el deteriorament
es va fer preocupant, tant que el Rector de St. Llorenç,
després de fer una crida apressant als fidels, havia fet
el pensament de baixar la imatge de la Verge a la parròquia
i abandonar el Santuari a la seva sort.
Entre els més fidels dels devots es va sentir l’exclamació
dolguda i anhelant... ¡¡sols un miracle de la Verge
pot salvar el Santuari!! I la Verge que no volia deixar la Mola
on tanta devoció i amor havia rebut i donat va atendre
la petició dels seus fills.
1971: El P. Jordana, monjo
cistercenc, provinent del Monestir de Poblet, del qual havia estat
Prior-President de la Congregació espanyola del Cister,
talment guiat de la mà de la Providència, demana
al Bisbe de Solsona, Dr. Bascuñana, poder instal·lar-se
per a fer vida retirada al Santuari de la Mare de Déu de
Lord. Estem a la primavera de 1971. L’amenaça
de ruïna de la casa demanava una actuació urgent,
difícil de realitzar tenint en compte les dimensions del
Santuari, sense carretera per vehicles motoritzats, sense llum,
sense mitjans materials... ni econòmics. La
rogativa prop del Ministeri d’Agricultura de Madrid va ser
escoltada i al 1974 ICONA va obrir un camí forestal fins
al peu de la Mola, amb la perforació d’un túnel
de més de 60m. a la roca, sota l’antic pas de la
“roca foradada”.Un
aeri per càrrega va permetre enllaçar el nou camí
amb el planell de la Mola i així, quasi artesanament, va
començar una nova restauració del Santuari que s’ha
anat prolongant fins avui en dia.
Substituir totes les bigues de fusta de la teulada de la casa
on s’habita va ser la primera reparació, encavallades
de ferro i bigues de ciment van ser col·locades en lloc
de les de fusta. Es va crear una infrastructura per a la subsistència material.
L’arribada de la llum elèctrica al 1989 i la construcció
d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent
al 1999, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.
La construcció d’una residència per a religioses
i un nou edifici amb quadra per al bestiar i un paller i taller
a sobre d’aquesta planta coronen les edificacions realitzades
en aquests darrers anys d’història del Santuari.
Que Ella segueixi vetllant i beneint aquestes terres des de la
seva talaia de Lord.
S'ha obert un àlbum web de
fotos per a poder veure les obres que es realitzen a la
teulada del Santuari des del mes d'abril de 2007. S'anirà
actualitzant. L'adreça és:
